Caminava dalt de cavall quan vaig passar pel seu costat i les nostres mirades es van creuar. En aquell moment vaig decidir que me’l quedava. Era un cavall castany, de 7 anys. Un cavall portat d’un lloc de Múrcia on ningú li havia fet mai cas, guerxo, prim i amb una mirada perduda. Jo feia 3 mesos que muntava i la meva vida era molt trista. Tenia dos fills, la petita de tres anys i el gran de sis. Em sentia oblidada del món, treballava i treballava, però el començar a muntar havia fet que conectés amb una esperança que no podia deixar. Els cavalls em donaven una cosa que era difícil d’explicar però de la qual no podia prescindir. L’inconsciència de la ignorancia va fer que comprés aquell animal sense saber res del que volia dir un cavall.
Ell passava completament de mi, s’havia de domar i jo no sabia res. Només agafar-lo era ja una epopeya. Ni venia ni es deixava agafar fácil. Jo sentia la seva por, la meva gran indecisió, no sabia com tracta-lo. Portar-lo desde el seu paddock fins a dalt ja era un èxit, que per cert només veia jo. Es posava tan nerviós, començava a suar i jo, em la meva gran facilitat per sentir el que senten els altres éssers vius, em posava com ell. I això encara era pitjor, perquè ell encara augmentava la seva racció d’estrés.
Ningú em va explicar mai com pensa i sent un cavall. Lúnica cosa que sentia dels que aleshores tenia al costat era que “no em deixés prendre el pèl”. Però jo només sentia un animal que l’única cosa que tenia al cap era marxar, fos com fos, i cada vegada amb una força més gran.
Vaig anar veient que ell estava millor o pitjor depenent de com estava jo. Com més serena, més fácil era tot. Quin descobriment: jo el sentia a ell però ell em sentia a mi, i molt més que jo mateixa. Ell em va anar ensenyant quin era el meu estat cada dia. Aceptar allò no va ser gens fácil. Estava feta una veritable merda. Em sentia sola, abandonada, inestable, plena de por. A ell no li podia explicar que la meva vida no era el què m’havia imaginat, que els nens m’esgotaven, que no dormia les hores suficients, que la persona que estava al meu costat ni em veia ni m’acaronava, ni estava per mi. Pura supervivencia.
Vaig haver de buscar dins meu el valor que sempre he cregut que tenia però que en aquell moment no sabia ni on estava. Vaig aprendre a superar-me cada vegada que l’anava a buscar. El cavall el vaig comprar amb una amiga, l’haviem de treballar les dues. Jo a terra i ella muntada, que se li donava millor que a mi. Però el Boss va rebre una patada i es fa fracturar l’articulació. A partir d’aquell moment la meva amiga va desaparèixer.
La gran majoria de persones que tenen cavalls pensen que un cavall que està parat ja és una pèrdua de diners. Sempre diners i diners. Jo vaig aprendre molt d’aquells dies. Ara tenia un cavall que tenia molts números per quedar-se coix., i jo no sabia ni per on tirar ni amb ell ni amb la meva vida. Però ja havia fet una primera transformació. Havia acceptat que no m’agradava la meva vida i aquell cavall havia trobat el reconet on vivia amagat el meu valor.
Havia de començar a decidir coses. Desde el primer dia, sempre havia fet la transposició del que em passava amb els cavalls a la meva vida cuotidiana. No es pot treballar amb un cavall si no tens una idea clara en el cap i saps com estàs emocionalment. Els cavalls sempre responen al que som, quan no responen també t’estant responent. No m’interesses.
Vaig passar la lliçó a la meva vida. El meu home no em responia, no veia cap reacció. Per quedar-me tranquil.la vaig explicar-li de totes les maneres que se m’acudien, potser no li sabia comunicar el meu desencís. Quan vaig esgotar la meva creativitat vaig aceptar que no li mereixia l’interès suficient per donar desposta i vaig decidir separar-me.
Quan el Boss es va curar, acceptant les meves limitacions eqüestres i la nova vida que començava, vaig intentar trobar-li un nou camí. No volia abandonar-lo una vegada més. Vaig regalar-lo a una persona experta que el podria domar i que li buscaria un nou company de camí.
Li vaig dir Adéu donant-li les gràcies per tot, no sense llàgrimes als ulls, desitjant-li la mateixa sort que em desitjava a mi mateixa.
